Anàvem Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Muro seguint una de les nostres aficions preferides: descobrir llocs per a nosaltres ignorats, buscar informació per conèixer la seva història, intentar comprendre que representaven a l'antiguitat ia més fer unes quantes fotografies. Si a sobre podem caminar una estona fent una mica d'exercici millor. Una d'aquestes ocasions se'ns va oferir en saber referències del monestir benedictí del Burgal.
Aparquem el vehicle a la plaça de l'entrada a Escaló, creuem la carretera i prenem una pista que passat el pont ens porta. Girem a la dreta i seguim el camí que més tard es converteix en un simple sender i aproximadament en mitja hora ens porta fins al monestir que ens sorprèn per la seva magnitud i la seva decadència. Al marge, abans d'arribar al monestir hi ha un sender que ens porta fins a unes coves d'exigües proporcions, que segons el cartell eren eremitoris i són situades a prop del riu Noguera Pallaresa.
Sant Pere de Burgal, en el transcurs dels anys, no ha tingut una existència plàcida. Monestir, abadia i priorat han estat la seva categoria segons el nombre de monjos que l'habitaven. Primerament masculí, i després femení.
Quant al topònim es defensa la tesi que sigui la contracció dels termes burg i alt, que farien referència clarament a una construcció amb elements defensius, visible avui encara malgrat la magnitud de l'espoliació que ha patit el lloc.
La seva fundació exacta és difícil de conèixer els primers textos documentats trobats que fan menció són de l'any 859 quan Rampón de Toulouse va concedir a l'abat Deligat un privilegi d'immunitat. Va decaure el monestir en poc temps i va ser cedit a Gerri de la Sal abans del 908 i després a Santa Maria del Greix abans del 948, des d'aquest any fins a l'any 960 va ser monestir femení. Les seves propietats s'estenien per les valls d'Àneu, de Cardós i Ferrera, i per la ribera de Sort. Aquesta doble cessió va ser causa de llargs litigis. Hi va haver nombroses disputes i documentacions falsificades que duren fins a l'any 1337, quan es divideixen els béns entre les dues comunitats. Finalment el 1570 se secularitzat i desapareix l'activitat religiosa dins dels seus murs. Va subsistir amb església fins a la desamortització del segle XIX.
L'estat del monestir actualment és gairebé de ruïna total. De les dependències l'única cosa que perdura és l'església. Es tracta d'un edifici de planta basilical constituït per tres naus que eren recobertes en principi d'una teulada de fusta. La façana nord manté l'alçada original així com els arcs divisoris al mig de la nau principal i la nau lateral, formada per una filera d'arcs sustentats sobre pilastres rectangulars sense ornamentació. A la part superior del mur del mig es veuen els forats on es recolzava l'estructura de la teulada de fusta.
L´església destaca per una doble capçalera. Com a curiositat la de ponent és construïda a dos nivells l'inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta. Aquesta distribució només es pot relacionar en el romànic amb l'església abacial de Santa Maria d'Arlés de Tec a França i Sant Cipriano de Mazote o Santiago de Peñalba en Castellà.
L'altra capçalera té tres absis que corresponen a cadascuna de les naus. Decorats amb arcs llombards al fris del paraments semicirculars i bandes té finestres senzilles.
Dins de les restes de l'església a l'absis central hi ha una petita capella dedicada a Sant Pere. El monestir va ser declarat monument nacional el 1951 però fins a èpoques recents no ha estat restaurat tal com es troba actualment.
Les pintures murals no les hem vist ja que l'accés a l'absis està tancat per unes portes de fusta que cobreixen tota la façana però segons informació els originals són al MNAC, des de l'any 1932 en què van ser comprades peto la Junta de Museus de Barcelona . A l'església hi ha exposades unes reproduccions. També hi ha conservada al MNAC una pila d'oli de marbre que mostra una decoració de tipus figuratiu.
Les pintures murals estan datades entre 1080 i 1090 i s'atribueixen al Mestre de Pedret. Representen el Pantocràtor entre l'arcàngels Miguel i Gabriel i adorat per dos sants. Entre les finestres hi ha la Mare de Déu portant un calze, a la seva dreta Sant Pere ia l'esquerra sant Joan Baptista i sant Pau. A la part inferior es conserva la pintura d'una dama que corresponia a la comtessa Llúcia de la Marca, benefactora del monestir, casada amb Artal I de Pallars Sobirà el 1085, d'aquí sorgeix la datació de les pintures.
Va ser una jornada agradable malgrat l'estat del monestir. Com sempre per trobar el detall simpàtic, us hem dir que vam menjar unes móres fabuloses, que se'ns oferien des d'uns esbarzers del camí.
La reflexió àcida ens la farà un excursionista, ens explica que la majoria dels lladres d'art romànic eren de Barcelona, i justament per evitar les seves accions, han portat cap a aquella ciutat totes les coses de valor. El resultat per als veïns és el mateix, els de Barcelona els han 'portat' les seves pertinences religioses. Els bé religiosos pertanyen al poble, no a l'església -empresa, ni a l'estat- protector, això explica les reticències de la bona gent d'aquestes terres, a permetre que l'espoli – ara en nom de la seguretat – continuï fins a l'última peça.
PUBLICAT PER ANTONIOMORA.VERGES @ BLOGGER.COM
Font: http://ow.ly/qxg9y
