Un dia del 2011, en un laboratori d'Amsterdam, un grup de científics va tornar 55 milions d'anys enrere, va agafar la península Ibèrica i la va estampar contra el que avui és França. Per aquella època, l'erosió havia convertit la península en una taula gairebé llisa, però en xocar el que avui és Espanya contra el que aleshores era la punta sud d'Euràsia, els científics van veure brollar davant dels seus ulls els Pirineus, la Serralada Cantàbrica, el Sistema Central i Sierra Morena com el que fa un pas de bailemoonwalk a l'estil Michael Jackson sobre una catifa i veu com s'empinen les arrugues. Un vídeo mostra ara aquest procés, que va durar 35 milions d'anys, en mig minut.
Durant tres anys, els científics van fer 21 penínsules ibèriques, amb sorra i una silicona similar a la que s'empelten algunes dones als pits. “Fèiem la península Ibèrica una vegada i una altra”, recorda Javier Fernández Lozano, un dels geòlegs al laboratori d'Amsterdam. Quan tenien llesta una nova península Ibèrica, de la mida d'un tauler d'escacs, la sotmetien a força equivalent a la generada després del xoc entre les masses que avui són Espanya i França.
El relleu de la península Ibèrica, vist des de lespai. / NASA El seu objectiu era resoldre un enigma geològic. Si s'observa la península Ibèrica des de l'espai es detecta fàcilment un patró a la part oest: la Serralada Cantàbrica, el Sistema Central i Sierra Morena apareixen com a tres onades en un mar de terra, separades per 300 quilòmetres una de l'altra. A l'est, aquest ordre es desquarteringa, amb el sistema Ibèric al capdavant. “Volíem saber per què la part oest té un patró periòdic i cap a l'est aquest patró desapareix”, explica Fernández Lozano, de la Facultat de Ciències Geològiques de la Universidad Complutense de Madrid.
Natilles fredes i calentes
La clau és a la litosfera, la capa més superficial de la Terra, que inclou els sis continents. La litosfera flota sobre una altra capa fluida, situada a més de 250 quilòmetres de profunditat, cosa que permet el ball dels continents. L'ésser humà ha aconseguit viatjar a la Lluna, a 400.000 quilòmetres de distància, però amb prou feines coneix com funciona el que hi ha sota els peus. “A la península Ibèrica s'inverteix molt poc per conèixer què està passant a la litosfera”, lamenta Fernández Lozano. Per completar altres tècniques emprades per estudiar l'interior de la Terra (com l'anàlisi de la gravetat terrestre o les ones sísmiques), el seu equip va optar per fabricar models a escala.
Cap de les seves rèpliques de la península Ibèrica no era igual a les altres. Els geòlegs jugaven amb els ingredients per canviar les seves condicions de densitat i viscositat, fins que la deformació va formar davant dels ulls un relleu similar al de la península Ibèrica. Aleshores, van poder extrapolar i treure conclusions. “A la península Ibèrica es poden diferenciar dues litosferes amb comportaments diferents. Diguem que fa uns 50 milions d'anys la part occidental de la península era com unes crema fresca, mentre que la part oriental s'assemblaria a unes crema calentes. En aplicar la deformació, cada part es va comportar d'una manera”, il·lustra el geòleg.
A l'oest peninsular, les forces tectòniques van ser més efectives i van poder recórrer més quilòmetres perquè les roques eren més antigues i fredes i, per tant, més resistents. Tot i això, l'est era molt diferent. Allí la litosfera era més feble i estava més calenta, ja que a l'era dels dinosaures el magma s'havia elevat des de les capes profundes de l'interior de la Terra. “Era fàcil de deformar”, resumeix Fernández Lozano. El geòleg i els seus col·legues han publicat aquestes conclusions a la revista especialitzadaTectonics.
Els científics han condensat 35 milions d'anys de prehistòria en mig minut de vídeo.
Crear cadascun dels models a escala va requerir un mes de treball al laboratori de Dimitrios Sokoutis, de la Universitat Lliure d'Amsterdam. També hi va participar Gerardo de Vicente, de la Universitat Complutense de Madrid. Els geòlegs utilitzaven el poc que se sap de la litosfera de la península Ibèrica per produir rèpliques fidels. Després, cada model era deformat a càmera lenta durant unes 17 hores, equivalent a uns 40 milions d'anys. En un vídeo accelerat, de mig minut, s'observa el resultat de tres anys de recerca.
Només en una ocasió, un dels models va caure a terra i va rebentar, arruïnant setmanes de treball. “Se'ns va caure Espanya de les mans, com els passa als polítics”, fa broma Fernández Lozano.
Font: Matèria
